Puigpedrós
Categories : Cerdanya, Cims, Excursions, Llacs
Escrit el 26 July 2009, per Carles.

Inici i Final : Aparcament Refugi de Malniu
Llocs de pas :Refugi Malniu, Llac de Malniu, Puigpedrós, Portella de Meranges, Refugi Engorgs
Peus Inquiets :Cris, Marta, Núria, Carles
Més informació :Mapes, GPS, desnivell…

Últimament sembla que tenim un iman cap a la zona Cadí/Cerdanya, ja sigui per gust o per comprovacions de ruta. Sigui com sigui, aquest cop li toca al Puigpedrós, pujant pels llacs de malniu i tornant pel circ d’Engorgs flanquejant el massis pel camí que porta al refugi Folch i Girona. Incialment voliem fer també els pics d’engorgs (que és el que podeu trobar al mapa), però al final, degut a un parell de males interpretacions/senyalitzacions del camí, i que havíem d’amagar el geocaché pel casal, vam decidir retallar l’excursió.

L’excursió

Aquesta és una excursió de les de llevar-se d’hora com us podeu imaginar, ja que només el ratet de carretera que t’has d’empassar (2 hores anar i altres 2 tornar), et treu una bona part del dia. A les 7 del matí ens trobàvem a la Tolosa de Baix, i marxàvem cap al refugi de Malniu. C-25 fins a Manresa, C-16, túnel del cadí, N-260 direcció Puigcerdà, trencant de Meranges, unes quantes corbes i una mica de pista amb bots, i ja hi som, fàcil oi?

El matí va començar una mica massa relaxadet potser, entre esmorzar i preparar motxilles, si haguéssim sabut que errariem el camí potser ens haguéssim donat més pressa. Els errors van ser:

A la pujada cap als llacs, hi ha un cartell on posa cada una de les rutes numerades (numero negre sobre pintura groga) i s’ha de seguir la 119. No és que estigui mal senyalitzat, però vam tirar de pet pel GR… al veure que allò era massa pla, li vam demanar al gps a veure que tal anàvem, i no es va riure de nosaltres perquè no podia que sinó…
Un cop al llac de Malniu, la visó del Llac se t’endú i el camí més obvi que veus és donant la volta al llac. Error! El camí de pujada que volíem fer passava per la riba sud del Llac sense acostar-s’hi. Entre aquest error i l’altre, calculem que vam fer uns 4 km extres que ens podíem haver estalviat

Un cop adreçats els errors, vam enganxar amb el camí correcte, que a partir de llavors és seguir fites de pedres. La pujada és ben pelada i no hi ha cap ombra, per tant quan més d’hora es fagi,(no com nosaltres) millor pel tema sol. La pujada passa tota l’estona arran de la linia que marca tota la tartera, deixant aquesta a la dreta fins arribar a l’esplanada, on es vorejen els últims 100 metres de desivell per la dreta per entrar al pic per la banda nord. A dalt vam trobar un bon vent que ens va fer abrigar, i despré del temps necessari per immortalitzar el moment amb algunes fotos, vam continuar, direcció a la portella de Meranges. A mitja baixada ja vam veure que navem malament de temps, i que potser hauríem de retallar una miqueta i deixar els pics d’Engorgs per una altre sortida, ja que encara haviem de dinar i d’amagar el geocaché. Així doncs vam retallar sense passar per la portella, i enfilant cap al refugi Folc i Girona. A mitja baixada vam buscar un amagatall pel caché, que un cop més avall, vam pensar que potser ens hauríem d’haver esperat a estar més aprop del refugi… Mira, així es guanyaràn el que hi vam deixar a dins!!

I arribem al refugi, on ens parem a dinar al costat del riu, amb la idea de remullar-hi una miqueta els peus avans de empendre el camí de tornada cap a Malniu. Segons com fa mandra això de treure’t els mitjons, i després eixugar-te… però el gustasso de remullar els peus en una aigua així de fresca amb aquella calor no té preu! Jo de fet hi vaig remullar el cap i tot, doncs se m’estaven escalfant les neurones una mica! Ben dinats i refrescats, motxilles a l’esquena i camí cap a Malniu, que encara ens quedaven unes 2 hores de camí fins al refugi, no sense tornar-nos a perdre una miqueta. Aquest cop no vam tirar enrera, sinó que la Núria va fer una miqueta l’Isard per buscar el camí una miqueta més amunt i un cop trobat la vam seguir tots. S’ha de reconèixer que el camí de tornada es va fer força pesat per culpa de la calor, ja que la majoria d’estona no bufava gens de vent, i teniem el sol a l’esquena. Bona prova d’això en són el mareig d’un servidor, i les “cames gamba” de les 3 mestresses de l’expedició.

Però com que no hi ha calor que una bona cocacola o aquarius (i no vull dir marques) no fagi passar, al cap d’una estona estàvem al refugi ben fresquets a l’ombra, i apunt de tornar a casa. Sort que el camí no va durar gaire estona més, ja que potser hauríem tornat conduïnt un got de suc de taronja en comptes d’un Toyota Auris (és una llarga història…)