D’Ulldeter a Comadevaca (i tornar)
Categories : Cims, Excursions, Refugis, Ripollès
Escrit el 20 October 2009, per Carles.
Inici i Final : Estació d’esquí de Vallter 2000
Llocs de pas : Refugi d’Ulldeter, coll de la Marrana, coll de Tirapits, Cabana de Tirapits, coll de Carança, Noucreus, refugi de Comadevaca, pla de les eugues, Gra de Fajol
Peus Inquiets :Laura Matavera, Cris, Núria Planell, Núria Portabella, Carles
Més informació :Mapes, GPS, desnivell…
Primera excursió de dos dies del blog! Abans de que comences el fred i les neus, teníem ganes de fer una sortida amb estada en algun refugi, i l’escollit ha estat el Refugi de Coma de vaca. La volta que hem triat estava inspirada en un principi en la ruta dels 3 Refugis (Ulldeter, Carança Coma de Vaca), però al final ens hem quedat només amb un tros, ja que només teníem previst fer una sola nit. El camí original sortia d’Ulldeter per anar fins al Ras de Carança, travessant cap a França pel Coll de la Geganta, i tornant a entrar a Catalunya pels llacs i el coll de Carança. La nostra versió va ser seguir el GR11 del coll de la Marrana fins al Coll de Carança, passant pel coll de Tirapits, i allà seguir la ruta original baixant per Coma de Vaca fins al refugi, i tornant a Ulldeter seguint el GR11 vora el Freser. Això va ser el recorregut bàsic, i pel camí vam improvisar fer algun pic o visita extra.
L’excursió
Anàvem molt descamisats sortint de Vic, i just aparcar el cotxe i fer uns estiraments, portàvem mes capes que una ceba. Fotia un fred “tremendro”! Ja ho sé, “sou uns exagerats” pensareu, però acostumats a les temperatures de la plana aquesta tardor, era un contrast molt bèstia. Ens vam aturar al Refugi d’Ulldeter a esmorzar i tot seguit enfilàvem cap al Coll de la Marrana travessant les pistes de Vallter 2000, seguits d’aprop per una parella amb 2 nens força petits (que més tard coincidiríem a Coma de vaca). La pujada es va fer curta, tot admirant els imponents Gra de Fajol i Bastiments, i ramats d’isards pasturant uns quants centenars de metres per sobre els nostres caps. Tot baixant del coll direcció Tirapits, gaudíem de la panoràmica de part del camí que ens quedava, i algun tros del dia següent.
Els núvols que ens van acompanyar tot el dissabte, donaven un toc especial al paisatge i al cel, i ens resguardaven d’un sol, que ja hem patit suficient aquest estiu en més d’una ocasió. Del coll de la Marrana fins al Coll de Tirapits, seguint el GR i amb alguna parada per posar-treure roba, el temps dels voltants ens va fer començar a pensar en si baixar els llacs de Carança un cop arribéssim al coll. El camí fins allà no tenia molta dificultat a nivell de esforç, i encara estàvem animats, ho decidiríem més amunt. Al arribar a Tirapits, ens esperava una forta pendent fins al Coll de Carança, on ens vam creuar amb força gent venint direcció del Noucreus. Allà, veient el camí que quedava fins als llacs, i les boires que arribaven d’arreu, ens vam acontentar amb les vistes…
Amb el temps extra que això ens deixava, pugem fins al Noucreus, on podem entreveure Núria al fons de la vall. En poques hores, hem passat per tres valls diferents i dos països, no es pot dir cada dia això! Fet el primer cim de la sortida, enganxem tartera avall seguint les marques vermelles. Ens aturem un cop el vent deixa de bufar, i aprofitem per dinar abans de començar la llarga baixada fins al refugi. El camí, tot i que no te pèrdua perquè t’has de mantenir sempre a la riba est del riu, no esta molt ben marcat, i el vam anar fent bastant al nostre aire, tot plegat ens semblava de veure traça, tot plegat no… el que si esta clar es que no vam tornar a veure més marques fins arribar al refugi, que es va resistir a mostrar la cara fins que no hi vam ser ben bé a sobre: realment esta encaixonat en un bon forat.
|
|
|
Ja hi havia força gent al refugi, i més que n’hi va arribar! Estava complert, fins al punt que tenien matalassos extres estesos al terra, en total, més de 50 persones. La tarda va passar tot combinant algun refrigeri, unes partitetes de cartes i domino, i una passejada pel pla de les eugues abans no es va fer fosc. El sopar. Oh quin sopar! Tenint en compte on estàvem ficats, aquell sopar era un luxe! Ni bulli ni històries, un bon plat de sopa ben carregat de tot i un botifarrot amb cigrons gola avall! I que bo que estava! L’anècdota del sopar va ser que vam compartir taula amb la parella i els nens (3 i 5 anys) que ens havíem trobat sortint d’Ulldeter, que ens van explicar que havien fet el camí que nosaltres faríem l’endemà, i que el dia següent anaven cap a Núria pel camí dels Enginyers. Vam petar-hi la xerrada una estona, tot fent una mica de publicitat del blog. És el que te portar les samarretes, algú sempre acaba demanant a veure què és això dels peus inquiets! El cansament apretava, i abans de les 10 ja ompliem els sacs de dormir, fins a les 7 del matí que ens vam llevar, esmorzar, (pagar el refugi, és clar) i començàvem la pujada de retorn cap a Vallter.
|
|
Tota la pujada fins a trobar el trencant en que enganxaríem el camí del dia anterior, la vam fer amb l’ombra de les muntanyes, i veient com s’anaven il·luminant mica en mica i ens acostàvem al tall de l’ombra. L’escalfor de sol va ser d’agrair, ja que bufava un bon vent que refrescava, el mateix que ens va acompanyar tota l’excursió. Aquests primers rajos la Laura els va aprofitar, ella tota valenta, per remullar els formatges a les aigües del Freser. Camí del retorn cap al coll de la Marrana, començàvem a parlar de si fer algun cim abans de tornar: teníem on triar, Bastiments al Nord, Gra de Fajol al Sud. Una ullada al mapa, uns grapats de nyoca, llimona amb sucre i cling-clings, mes tard, pujaríem al Gra de Fajol, ja que vam considerar que tardaríem menys al ser menys recorregut.
Això sí, menys recorregut, però una pendent que tela marinera. Vam pujar durant uns 30 minuts fent ziga-zagues per una pendent pedregosa que no et donava cap pista del tros que quedava, i que al acabar-la ens va deixar amb una sensació de “caram, ja hi som?”. El cim estava força ple de gent, i d’algun falcó prenent vistes dels visitants. Continuava bufant el vent, però tot i així la foto de rigor és imperdonable! Tot satisfets d’haver fet el cim, baixem cap al coll de nou, i és aquí on ens adonem realment del pendent que hem pujat en poca estona, i també del tros que teníem si haguéssim pujat al Bastiments. Ja només ens quedava retornar cap a casa, fent una parada al refugi d’Ulldeter, per endrapar el “picnic” que ens havien preparat a coma de vaca.
Sens dubte serà una excursió per recordar, i a veure si no és la última que fem amb refugi aquest any!
Tweet
Vols deixar un comentari o llegir els que ha deixat la gent?? clica aquí: 2 Comentaris.
Eis molt xules la sortida i les fotos!!
Veig que el refugi no ha canviat i segueix com sempre.
Xaooo.
Jordi Vilaró
Ei! És veritat! Quins nuvolots més preciosos!!! Quina enveja!! Fins aviat!!!
Maria